La rondalla del drac Paf que els Falsterbo han convertit en un himne

Són temps de festes majors i en les places dels pobles hi ha cançons que són cantades per tothom perquè ja formen part de l’imaginari col·lectiu. Paf, el drac màgic n’és una d’elles i és la peça més representativa de Falsterbo, un dels grups catalans més longeus i que millor ha sabut apropar els clàssics del folk nord-americà. L’escriptor Miquel-Lluís Muntané ha repassat la seva trajectòria de cinquanta-sis anys amb el llibre Mig segle vora el drac, que arriba uns anys després de l’emotiu concert de comiat al Palau de la Música el 12 de febrer de 2023.

Miquel-Lluís Muntané ha escrit la història de Falsterbo amb un gran angular, incorporant una doble perspectiva de la música catalana i l’evolució social de Catalunya, en un context de grans transformacions. «És el grup de música en català amb una trajectòria més llarga i que, més enllà de l’aportació de cançons folk dels Estats Units, van saber evolucionar amb el temps amb diferents registres, com musicant poemes i component cançons pròpies, sempre amb una personalitat molt pròpia cantant a tres o quatre veus», resumeix Muntané. Escriptor amb un ampli bagatge en el món musical, reconeix que l’emoció viscuda en el concert de comiat va ser un dels detonants per escriure el llibre. «Veure tanta gent de diferents generacions que se sabia de memòria les seves cançons em va empènyer a escriure la seva trajectòria», reconeix.

Un llibre de l’escriptor Miquel-Lluís Muntané repassa una llarga trajectòria de 56 anys

La singularitat del grup ja comença amb el nom i la història que s’hi amaga darrere. Falsterbo és el nom d’una localitat sueca, d’on provenia un amor d’estiu d’un dels integrants fundacionals, Joan Boix, germà del sempre enyorat Xesco Boix. Amb Eduard Estivill van crear el 1967 un duet que s’anomenava Joan i Eduard i amb la incorporació de l’Amadeu Bernadet com a tercer integrant va ser el moment de buscar una nova denominació. Els dos membres fundadors eren amics des de l’adolescència i tenien en comú que havien fet estades formatives als Estats Units en un moment de màxima influència de la música folk i els espirituals negres. També van formar part del Grup de Folk, que va aparèixer com una alternativa a la Nova Cançó, més emmirallada amb França, Itàlia o, fins i tot, Llatinoamèrica.

Muntané defensa que una de les grans virtuts de Falsterbo va ser l’adaptació de les cançons del folk nord-americà, ja que no es va limitar a una mera traducció. «El grup va tenir al llarg de la seva història sis integrants i dos d’ells eren excel·lents adaptadors, Joan Boix en l’etapa inicial i més endavant el filòleg Isidor Marí. Van tenir la difícil habilitat de respectar l’esperit original i, al mateix temps, dotar-les d’un accent estètic propi», argumenta el polifacètic escriptor. Per això no és cap casualitat que Cat Stevens en conèixer la versió catalana Ombra de Lluna, adaptada per Marí, va elogiar-ne el treball fins al punt de reconèixer que era millor que l’original.

El grup ha destacat per excel·lents adaptacions de grans cançons del folk nord-americà

Indiscutiblement, la cançó que més ha popularitzat Falsterbo és Paf, el drac màgic, que ja van incloure en el seu primer disc de 1971. Composta per Leonard Lipton i Peter Yarrow, va ser interpretada pel trio Peter, Paul & Mary i va tenir la seva versió catalana de la mà de Ramon Casajoana. «Sota l’aparença d’una innocent rondalla infantil, és una història que ens interpel·la a tots perquè és la pèrdua de la innocència quan deixem de ser nens per fer-nos adults. És una etapa que hem viscut tots en primera persona, però també quan hem sigut pares mitjançant els nostres fills», raona Muntané per explicar el seu impacte en l’imaginari col·lectiu.

Una de les tesis del treball de Muntané és que el secret de l’èxit dels Falsterbo va ser que mai van viure professionalment de la música. «Tot i fer una tasca musical molt professional i d’una gran qualitat, tots els seus membres van mantenir les seves professions i això els va permetre ser més lliures i fer el que realment volien, sense estar condicionats per productors o mànagers», defensa l’autor del llibre. Eduard Estivill, pal de paller del grup durant els cinquanta-sis anys, és un neuròleg considerat un dels grans experts en medicina del son. La psicòloga Montse Domènech, dona d’Estivill, també va incorporar-se al grup ben aviat i, a més de ser-ne la veu femenina, va compondre un bon nombre de cançons.