Una agricultura intensiva que convisqui amb una altra de desenvolupament rural
La tesi principal de Reguant és que no hi ha un únic model d’agricultura, a propòsit d’un fals debat en què no han faltat els plantejaments ideològics que han menyspreat els plantejaments intensius actuals en favor d’unes propostes amb poca viabilitat productiva i econòmica. Per això, defensa una visió integradora amb dos tipus d’agricultura: d’una banda, la potencialment competitiva perquè està situada en una zona de regadiu o amb opcions de ramaderia intensiva; d’altra banda, la localitzada en entorns de secà o de muntanya, que anomena de desenvolupament rural o en dificultat. Mentre una garanteix l’abastiment d’aliment de qualitat, l’altra té un paper clau en la defensa del territori.
Reguant acaba de guanyar el Premi Sardà Dexeus al millor llibre d’economia i empresa
L’agricultura competitiva té el seu punt crític en els costos, de manera que el principal repte està en trobar la dimensió adequada per ser eficient i rendible, com qualsevol empresa d’altres sectors productius. Reguant és molt bel·ligerant amb el corrent que anomena «pessebrisme ecològic», que menysté l’agricultura majoritària per ser intensiva. «En les últimes setmanes el preu del blat s’ha incrementat un 30% per una bombolla especulativa, aprofitant un context de guerres. Per això en un entorn amb moltes incerteses, cal anteposar la garantia de l’abastiment d’aliments a la població i que es faci a un preu assequible per davant de plantejaments purament ecològics i poc realistes», sosté l’autor del llibre.
Defensa que es remuneri “el servei públic” que fan els pagesos en l’equilibri territorial
L’agricultura en dificultat necessita una estratègia més de diferenciació i també de combinació de diferents activitats, com l’agroturisme i els serveis mediambientals. En aquest sentit, Reguant afegeix una altra dimensió, a propòsit del seu paper com a veritables conservadors de l’entorn rural. «Fan un servei públic d’equilibri territorial que caldria remunerar», argumenta l’economista expert en agroalimentació. A tall d’exemple, especifica que «de la mateixa manera que volem circular per les carreteres i s’hi destinen recursos, també volem que hi hagi boscos, i per això cal suport econòmic a les empreses agràries que hi ha al territori». En un estiu dominat pels grans incendis, és inevitable referir-se a l’abandonament rural com el gran enemic dels boscos. «Ja l’any 94 en unes jornades a Manresa es va concloure que la sostenibilitat de l’activitat pagesa era una bona inversió per combatre el foc, amb la proposta de crear barreres com conreus específics i tallafocs. Però des d’aleshores s’ha fet ben poca cosa», lamenta Reguant.
El llibre s’encarrega de desmentir alguns dels mites associats a l’agricultura. Reguant proposa deixar enrere la terminologia d’empresa familiar i defensa substituir-ho pel concepte d’empresa agrària rural. «Ja no som davant una situació en què tots els membres de la família treballen a l’explotació, com passava en el passat, sinó que ho fa algun membre, mentre que els altres tenen diferents ocupacions», justifica l’economista. A l’hora d’analitzar l’edat de la població agrària critica que es faci a partir dels beneficiaris dels drets de la Política Agrària Comuna (PAC), dels quals gairebé el 40% tenen més de seixanta-cinc anys per la seva condició de propietaris encara que siguin jubilats. «No reflecteix la realitat, que cal buscar-la, com fan els altres sectors, en el nombre de treballadors agraris actius, sigui com autònoms agraris o per compte d’altri. Amb aquesta anàlisi, el 80% d’ocupats tenen menys de seixanta anys». Atribueix al desconeixement i a una certa actitud de «menyspreu» les veus que minimitzen el pes l’agricultura (2,86% del Valor Afegit Brut) a l’economia. «Si ho compares amb d’altres indústries manufactureres, no n’hi ha cap que tingui un pes superior al 2%, excepte l’alimentació, que està íntimament relacionada. Per exemple, l’automoció, té un pes de l‘1,1%», argumenta.
