Quan exercir el periodisme a Mèxic vol dir fer de corresponsal de guerra al teu país

«Els periodistes mexicans s’han convertit en corresponsals de guerra a casa seva. En molts casos són professionals que estan cobrint informació d’àmbit social i, de sobte, es troben enmig de morts, tiroteigs i crims». És Majo Siscar, una de les dues autores del llibre Seguir contándolo, que és una crònica dels deu anys del programa Barcelona protegeix a periodistes de Mèxic, una iniciativa municipal que facilita l’estada temporal a la capital catalana a persones que han estat amenaçades de mort per ser defensores i activistes de l’estat de dret. L’assaig va presentar-se a la Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara, amb presència de la premi Pulitzer Cristina Rivera, que també signa el pròleg.

En els últims vint-i-cinc anys han mort més de 200 professionals de la informació

Darrere de la segona economia llatinoamericana s’amaga un país amb una presència estructural del crim organitzat, amb més de 20.000 morts durant el 2025. En aquest context, els periodistes no han estat cap excepció i es calcula que han mort gairebé 200 professionals de la informació en els darrers vint-i-cinc anys, una situació només comparable amb països en guerra, com Síria o Palestina. «La violència contra la ciutadania sempre és inadmissible, però si, a més, s’atempta contra els periodistes, s’està silenciant la població», explica Sandra Vicente, la coautora del llibre amb Majo Siscar i ambdues també impulsores del programa. Insisteixen que Mèxic és un país en guerra, diferent de l’habitual i protagonitzada per càrtels o màfies que dominaven inicialment el trànsit de drogues i que han acabat estenent les influències a altres àmbits, com les obres públiques, amb una presència constant de les armes sota el dilema de «plata o plomo». Un conflicte iniciat l’any 2006, quan el president d’aleshores, Felipe Calderón, va voler declarar la guerra al narcotràfic i lluny d’aconseguir-ho, va generar un efecte contraproduent: convertir la violència en un negoci.

El programa municipal de Barcelona aporta un respir i suport psicosocial i sanitari

Com a col·legues de professió consideren que la realitat dels periodistes mexicans és molt dura: «A diferència d’un corresponsal de guerra, que pot marxar del conflicte i tornar a casa, ells no ho poden fer, de manera que es trenquen tots els espais de seguretat, amb amenaces esteses a tota la família, fins al punt que la feina es converteix en una opció personal de vida», resumeix Majo Siscar. El nomenament de Fidel Herrera, exgovernador de Veracruz, com a cònsol de Barcelona l’any 2015 va ser el detonant perquè un grup de voluntaris impulsessin la plataforma Taula per Mèxic, en defensa de la pau i els drets humans. Herrera havia estat triat pel president Enrique Peña (PRI) amb un nomenament fet a mida, per allunyar-lo de les vinculacions provades amb un càrtel de narcotràfic. «Vàrem tenir senyals que no només era un premi, sinó que també venia a moure fils pel blanqueig de diners i internacionalitzar el crim organitzat», recorda Majo Siscar.

Barcelona ja ha acollit des d’aleshores 35 periodistes mexicans. A més d’un respir, l’estada permet reforçar les capacitats personals i professionals amb un acompanyament integral, en què el suport psicosocial i sanitari és molt important. Tots ells presenten trastorn d’estrès posttraumàtic, amb el risc de desenvolupar addiccions com l’alcohol, i uns hàbits alimentaris dominats per productes ultraprocessats i begudes ensucrades. «Arriben amb la culpa del supervivent, ja que continuen connectats a escala personal i econòmica i no deixen de pensar que les seves famílies i companys segueixen molt exposats», raona Sandra Vicente. «Venen d’un entorn molt complicat, dominat per la violència i la precarietat, i és lògic que no tinguin interioritzada l’autocura», afegeix Majo Siscar. Gran part dels periodistes provenen de mitjans locals independents d’arreu de Mèxic, autofinançats i que han renunciat als xantatges de les màfies, una circumstància que afegeix un component de vulnerabilitat econòmica.

Els participants del programa admeten que la seva estada a Barcelona els ha canviat. «En primer lloc, trenquen amb la idea de normalitzar la violència i, sobretot, prenen consciència del perill i de la seva salut, evitant pràctiques que els puguin portar a situacions en què es juguin la vida», argumenta Sandra Vicente. Afortunadament, cap de les veus que han passat per Barcelona ha estat silenciada.