Entrevista a Joan Margarit: “L’assenyat és el més difícil”

Joan Margarit (Sanahuja. 1938) és el poeta viu més llegit en literatura catalana, a més d’un prestigiós arquitecte estructuralista. Justament enguany farà 50 anys que va descobrir Forès (Conca de Barberà), on hi té casa i estiueja des d’aleshores. Poc exposat a l’opinió pública perquè prefereix comunicar-se a partir dels seus poemes,  repassem la seva vida, sense la qual no hi hauria poesia, fins arribar a l’actual etapa de  senectut, que prefereix a la paraula vellesa on “ja entens tot el que ha passat”. Reivindica aplicar la intel·ligència durant la vida (el lío que diu ell) en tots els àmbits per arribar lúcid a l’etapa final “sense que es necessiti que li muntin la partida de dominó”.

• Als 80 anys i amb més de 700 poemes publica “Per tenir casa cal guanyar la guerra”. Vostè insisteix que no són unes memòries, sinó un llibre de records per entendre la seva obra.

Jo estic fent una recerca i no pas unes memòries o una autobiografia. És un llibre escrit amb tècnica poètica. Per això he tardat quatre  anys tot i ser prosa, quan un novel·lista  pot fer-ho amb  un estiu. La tècnica del poeta  és buscar dins teu i explicar alguna cosa  i que això tingui interès fora de tu. I dins meu busco per què he escrit aquests poemes i no altres. Aquesta és la pregunta clau que respon el llibre.

• La seva infància és la Guerra Civil i la mort de la seva germana Trini per meningitis…

Si mires els meus moviments, sóc un nen que els 10 primers anys només va a escola dos cursos, la mare viu fora i estic sempre amb l’àvia, que no sap llegir. Per tant, s’ha d’espavilar perquè amics en pot tenir pocs. Però no és una infància malaurada.  Si a un nen no el pegues i li dones de menjar, com no té on comparar no és una infància trista o desgraciada, excepte situacions concretes. Però eren moments on els grans sí que ho passaven malament.

• Vostè reconeix que el van educar terroritzats per la guerra i no va saber veure aleshores com l’estimava la seva mare.

Els més castigats per la guerra són les persones que comencen la vida com adults i les que estan al final. La meva àvia ha de vendre Cal Nosa per menjar perquè nomes treballa la meva mare en una època on es diu  “passa més gana que una mestra d’escola”. Són vells i no poden fer res i per ells va ser tràgic. I els meus pares aquell estiu que s’han casat van a banyar-se a Castelldefels i quan tornen ja ha esclatat la Guerra Civil. El meu pare decideix amagar-se, després surt… La mare mestra amb tots els idealismes, resulta que està embarassada de mi en un poble que  només pot atendre-la una comadrona d’ungles brutes. Es clar, aquella il·lusió se’n va a norris. Són els dos extrems i aquesta garrotada la portaran tota la vida per molt bé que els hi vagi després  i no se’n recuperaran anímicament.

• Vostè posa d’exemple la seva àvia i la seva filla Joana com dos persones que saben estimar molt.

Hi ha un poema meu que es diu “Coratge” dedicat a la meva àvia. És un poema on parla que anem per un camí de Sanahuja i de sobte s’aparta de mi per pixar i simplement obre les cames i era aquella cosa rural i primitiva que no portava calces. Em va sorprendre el soroll del xorro. Aquella dona em va ensenyar que per estimar cal coratge. Sense coratge no hi ha qui estimi. Al final del poema dic que això que explico no és literatura, perquè ella no sabia llegir… Estimar no és fàcil, és difícil. L’àvia i la Joana sense tenir allò que la societat valora, eren, en canvi, les dues persones més m’han donat.

• Segueix l’ofici del seu pare, també arquitecte i s’especialitza en càlcul d’estructures en arribar a la conclusió que la poesia no és un ofici.

Aquella època venia del romanticisme i hi havia una part falsa i superficial. Els romàntics van dir que la poesia  i la vida era el mateix i que el veritable poeta no diferencia entre poesia  i vida, i s’ho creien. Que un poeta sigui  molt jove i escrigui un bon poema pot passar -Keats i Rimbaud ho fan fer- però fent una comparació, ningú deixaria la gestió dels seus béns en mans d’un noi de 23 anys… De què parlaré si la meva vida només és la poesia, no puc parlar de res. Vaig fer com va dir el poeta Rilke, al final de la seva vida, pensant què hagués fet si tornés a començar:  un ofici prou lluny de la poesia   però  que també  des de la poesia se’l mirés amb simpatia. La poesia no vol estetes, en canvi,  si li dius que procuraràs  aguantar cases, la poesia diu que en traurà alguna cosa. Així de senzill, assenyat i racional.

• No és pas evident….

No. L’assenyat és el més difícil d’aconseguir. En un país que patrocina el seny, es cau en la rauxa. És el pecat i la rauxa inutilitza el seny. Aquests pobres nois que estan a la presó de Madrid, és evident que els altres són uns pocavergonyes i és una justícia que fa vergonya, però no sabien d’història. Tots els de la nostra generació vàrem pensar que acabaria com el rosari de l’aurora, no han tingut seny. La rauxa s’ha menjat el seny. És que es necessita intel·ligència per tenir seny i adequar-lo a les teves necessitats. El país s’ha de portar d’aquí cap amunt (assenyalant el cervell) i no cap avall i sabent història.

Els partits polítics i la democràcia han arribat a un carreró sense sortida que és la política com ofici, on hi ha la gent ambiciosa. S’han carregat les paraules, tot són eufemismes i quan falsifiques la paraula i quan sents la paraula llibertat 200.000 vegades al dia per boca de pocavergonyes, on va a parar la llibertat aleshores? És un nou món que caldrà veure com us  en sortiu, però veig que és un final d’època.

• El títol del llibre surt del poema “Primera nit a Forès”. A Can Boldú enguany farà 50 anys que és la vostra segona residència. Per què tria Forès?

Com moltes coses a la vida, la casualitat intervé. Cap a l’any 65, feia poc que ens havíem casat, veig que es poden comprar cases econòmiques i no tinc ganes d’anar on va tothom, que és el nord, i vaig en direcció contrària i sé que vull la zona de Tarragona o Lleida, sense estar al mar però tampoc lluny, com seria al Pirineu. Començo al Priorat i recordo que  en un poble el capellà em va dir no em compliqués  perquè aquell hivern encara hi havia hagut una mort per la Guerra Civil per una venjança…  Anava fent recerca des de baix cap a dalt,  fins un dia que vaig fer cap al peu de Forès. Aquell poble em va fer il·lusió, s’hi arribava per un camí de carro de 5 quilòmetres i em trobo uns senyors que estaven matant el porc i el poble estava pràcticament en ruïnes. L’any 69  vàrem comprar la casa  i va començar l’epopeia d’anar-la arreglant en una època que no hi havia paletes sinó pagesos que als caps de setmana feien de paletes. Al principi no hi havia aigua corrent i la  llum, que venia de Rocafort, era de bombeta groga . Has de ser jove per fer una cosa així… Trigàvem 2,30 hores per venir i ara tot just 1,15 hores. Sabia molt bé el lloc que jo volia però no sabia on.

• Alguns dels seus darrers poemes coneguts són per les botelles de vi de Cal Travé de Solivella. És un retorn al seus orígens?

Em porta tot cap allà. Cal Travé era el bar del poble, quan hi arribo per primera vegada em trobo els vells jugant al domino i només feien un dinar pel metge. I a partir d’aleshores ja dinàvem nosaltres també i ens treien el parc  perquè juguessin tots els nens i així dinàvem tranquils i des d’aleshores hem vist tota la seva evolució.

• Vostè prefereix parlar de senectut que de vellesa. És una etapa vital que defineix com  molt nítida, com la de la infància.

En català vellesa té un problema que no saps si estàs parlant amb be alta o be baixa i amb senectut no hi ha dubtes. Els principis i els finals són molt nítids i el mig és on hi ha el lío, però lío necessari. I vull dir lío, i no pas embolic, que  és una paraula trista  i fluixa.  Quan arribes a la senectut t’adones que has combregat amb rodes de molí, però també és necessari. És l’etapa última on ja entens tot el que ha passat, però normalment has de respondre amb bonhomia que ja no estàs a temps de tenir una vellesa lúcida si no has treballat fins aquest moment. Aquell vell que trobes als vestuaris  que crida i crida i se’n beneeix de guanyar una partit, és  un vell idiota, que  és el simètric del jove tonto, que és aquell no ha matat el pare, que és submís i no té personalitat. El vell idiota  encara   fa de Tarzán i no ha matat el fill i no s’ha adonat de què anava l’asunto.

Seria com el títol del  seu llibre, “Per tenir casa cal guanyar guerra”?.

Per tenir casa cal ser intel·ligent o per poder viure has hagut de tenir oportunitat de fer funcionar el teu cervell  i, que si no els  saps fer funcionar, el perdràs. És aquell personal del final que es pensava que només servia per ser un triomfador i guanyar diners i això és molt pobre. El que arriba vell i ha fet funcionar la intel·ligència no necessita que li muntin la partida de domino.