El llibre que Jordi Vendrell va deixar escrit i no va veure publicat sobre l’Orquestra
«L’any 95, quan estava treballant al Vendrell, li envio al seu programa de ràdio una pregunta al voltant de les dificultats que teníem per registrar un domini d’un web i ell em respon que hi vagi i que en parlarem en directe i des d’aleshores sempre vàrem estar en contacte». Així recorda Benjamí Villoslada com va conèixer Jordi Vendrell (1947-2001), autor i director d’alguns dels programes de ràdio més creatius, transgressors i originals del país.
Demà diumenge és el dia mundial de la ràdio i justament fa 1 any, coincidint amb l’efemèride, Villoslada va publicar al seu blog les notes que el genial periodista havia escrit i estaven guardades en el seu ordinador Mac G4 Cube en una carpeta anomenada ràdio llibre, suposadament destinades a l’edició d’un futur llibre.
Són 20 entrades gairebé en forma de diari on explica l’encàrrec que rep de la direcció de Catalunya Ràdio, a finals de juny de 1987, per fer un programa de tertúlia que anomenaria L’Orquestra i que va convertir-se ràpidament en l’espai més escoltat de FM i que va tancar-se de forma fulminant l’estiu del 92, a les portes dels Jocs Olímpics, per pressions polítiques del PSC.
Per allà passaven els primers evangelitzadors i impulsors de la xarxa, que explicaven les seves experiències, com la primera web de l’Ajuntament de Barcelona o les primeres passes de la Universitat Oberta Catalunya (UOC). En aquell moment justament Villoslada vivia i treballava a Reus com a programador de software de gestió d’empreses i també l’atrapà Internet i va encetar una llarga trajectòria.
Vendrell engega l’Internauta dues temporades després del fulminant tancament de l’Orquestra, que va generar moltes protestes. El darrer programa emès el 10 de juliol de 1992 és una tertúlia on hi participen Modest Prats, Josep M. Terricabras i Josep Murgades, que denuncien les detencions de militants independentistes a partir d’una suposada operació antiterrorista del jutge Baltasar Garzón a les portes dels Jocs Olímpics de Barcelona. «Ell es va sentir traït perquè feia el programa que li havien encarregat, de la mateixa manera que després en va fer-ne d’altres», explica Villoslada.
Vendrell ja acumulava una brillant trajectòria a Catalunya Ràdio, on havia presentat El Lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, al costat de Quim Monzó i Ramon Barnils, amb els quals faria un altre programa de culte, com El Mínim Esforç. La trajectòria vital amb Barnils, que estiuejava a Figuerola del Camp, és molt paral·lela, ja que ambdós moren de càncer amb sis mesos de diferència.
Les notes escrites pel genial periodista i editades al bloq del divulgador mallorquí se situen en l’inici del programa que li encarreguen: «Això de fer un llibret-dietari crec que val la pena, entre d’altres persones, per passar factura en llibre, si cal, a la colla de galifardeus que, em sembla, manen a Catalunya Ràdio; també per oferir als futurs radiofonistes l’explicació periodística de com es va fent i va evolucionant un programa de ràdio d’un format concret: la tertúlia», escriu Vendrell.
Ben aviat va trobar el nom, els tertulians i la filosofia del programa: «L’Orquestra té la intenció d’esdevenir mirall del país enraonant de tot i de tots els punts de vista». Pel seu programa passaven grans noms de la cultura com Josep Brossa, Tisner, Carles Santos, al costat de valors emergents del món de la universitat com Enric Marin o Josep Maria Tresserras i polítics com Ramon Trias Fargas o Antoni Dalmau. N’hi ha per sucar-hi pa en un comentari fet per Brossa al programa i recollit a les notes de Vendrell: «La tele és el xiclet de l’ull».
