Pandèmia o sindèmia? Creixen les desigualtats socials dos anys després de l’esclat de la Covid
Un dels debats científics que va generar la Covid-19 va ser si calia considerar-la com una sindèmia, concepte que originàriament volia descriure la combinació de dues epidèmies que es retroalimentaven i podien generar un efecte superior. El terme ha evolucionat i a l’existència de sinergies entre malalties en el temps i en el lloc, s’hi afegeixen condicionants socials i econòmics, que fan augmentar-ne la propensió en determinats grups de població. La Revista Econòmica de Catalunya, que edita el Col·legi d’Economistes, va reunir recentment un conjunt d’experts per analitzar en diferents articles els efectes sobre la cohesió i les desigualtats socials de la Covid-19 i la consegüent crisi econòmica, on es confirma l’asimetria dels impactes. Determinades bretxes socials no han fet més que augmentar dos anys després de l’esclat de la pandèmia, malgrat l’ingent esforç de les polítiques públiques, per mitigar-ho.
L’analista de polítiques socials del Consell Econòmic i Social d’Espanya, Nuria Moreno-Manzanero, parla sense embuts d’una acceleració de les desigualtats socials ja existents, malgrat un aparent impacte homogeni per a tothom. «Les desigualtats generacionals han adquirit una nova dimensió: les persones d’edat avançada, extremadament vulnerables al virus, van patir les conseqüències més dramàtiques de la malaltia en termes de salut i supervivència. La infantesa i la joventut han estat menys castigades pel virus, però, tanmateix, han patit les conseqüències socials».
Per tant, una bretxa generacional que es fa gran agreujada per la digitalització, afegida a la bretxa educativa generada pel tancament de les escoles a l’inici de la pandèmia i la bretxa de gènere que també ha empitjorat.
Precisament, l’economista de la Universitat de Barcelona (UB) Lídia Farré ha posat el focus en el seu article en la desigualtat de gènere tenint en compte tant els treballs remunerats (entorn professional) com els no remunerats (entorn domèstic). La conclusió és clara: mentre que l’impacte de l’ocupació ha estat molt similar en ambdós gèneres, les obligacions familiars han estat assumides majoritàriament per la dona i la diferència d’hores de feina setmanals totals s’ha incrementat en sis hores durant la Covid, de manera que la diferència ha passat de deu a setze hores. Lídia Farré explica els motius de l’empitjorament de la bretxa de gènere: «Aquest resultat suggereix que la pandèmia pot haver agreujat el fenomen de la doble jornada entre les dones treballadores. La presència de normes socials tradicionals i una conjuntura laboral més favorable per a les dones pot facilitar l’equilibri entre família i feina i poden ser les causes responsables de l’augment dels dese- quilibris».
Per tant, benvingut el teletreball, però el més prudent és limitar-lo a dos dies de la setmana per garantir la interacció i, sobretot, per evitar que es consolidi aquesta asimetria de gènere en l’àmbit domèstic. I, al mateix temps, que hi hagi un avenç efectiu en horaris laborals que permetin una millor conciliació amb la vida familiar.
Com França i Luxemburg
En l’àmbit de l’educació, l’Estat espanyol, juntament amb França i Luxemburg, ha optat encertadament per limitar al màxim el tancament de les escoles davant d’estratègies d’altres països més restrictives, com Itàlia, Grècia i Alemanya.
L’economista de la UB Raúl Ramos recorda que tots els estudis que s’han fet en el temps en diferents indrets sobre la clausura d’aules per motius diversos confirmen un impacte negatiu sobre el procés d’aprenentatge i que s’agreuja en els entorns socioeconòmics més baixos, amb el consegüent augment de les desigualtats educatives. Catalunya té un 35% d’infants menors de setze anys en risc de pobresa i exclusió social.
