Grècia reconeix la tasca d’Eusebi Ayensa, el gran expert de Kavafis
“Nosaltres som de la Mediterrània, fills d’Atenes, Roma i Jerusalem, al capdavall”, resumeix Eusebi Ayensa per reivindicar l’herència clàssica en un moment de gran desorientació col·lectiva. Ayensa és un dels grans hel·lenistes del nostre país, que el pròxim dimecres 3 de juny rebrà a Atenes el Premi Nacional de Cultura, en la categoria de traducció. Serà un just reconeixement del govern de Grècia a una llarga trajectòria com a investigador, traductor, professor i gran expert de l’obra de Konstandinos P. Kavafis (1863-1933), que ha exercit una gran influència a Catalunya en els darrers seixanta anys, especialment pel seu poema Itaca.
Rebrà el Premi Nacional de Cultura a Atenes per traduir l’obra completa del poeta
“Kavafis va entrar per la porta gran a Catalunya. Va tenir la gran sort que fos traduït, primerament, per Carles Riba i després cantat per Lluís Llach, sense oblidar que l’artista Josep Maria Subirachs s’hi va inspirar força i que Josep Pla va introduir-lo també en les seves crítiques literàries”, argumenta el també doctor en Filologia Romànica. Justament rebrà el premi per la traducció al català de tota l’obra del poeta d’Alexandria, publicada per Flâneur Edicions (i a final d’any sortirà revisada a Proa), que prèviament ell mateix va voler editar en grec com a punt de partida del treball. “Riba era fill de la seva època, com la rebaixa dels poemes més eròtics i homosexuals, amb la qual cosa he volgut fer una traducció actual i, sobretot, incorporant material inèdit de l’autor a partir de la investigació del seu arxiu, dipositat a la Fundació Onassis”, argumenta Ayensa.
Una de les recerques de l’hel·lenista català va ser la localització de vuit cartes de Riba amb la hispanista grega Júlia Iatridi. Va ser ella qui va descobrir-li el poeta d’Alexandria i no pas Gabriel Ferraté, que se n’havia atribuït el mèrit. La correspondència permet entendre el veritable motiu pel qual el poeta català va lliurar-se poc abans de morir a la traducció de Kavafis: la manera d’expressar els sentiments, amb vitalisme i força. Mentre a Catalunya era admirat també per les crítiques de Pla, a Grècia era completament incomprès i no el consideraven un poeta. «Els va descol·locar completament, ja que parlava d’erotisme i usava una ironia més pròpia dels anglesos. A més, els seus poemes buscaven la musicalitat i, en canvi, la mètrica quedava en segon terme, en contra del cànon de l’època», raona Ayensa, que va rebre el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig 2024 per El bell viatge, Kavafis a la cultura catalana.
El català ha estat l’idioma estranger més musicat, amb una gran diversitat territorial
Sense la traducció de Riba no es podria entendre la versió que Llach va fer del poema Itaca el 1975 i que va representar un nou impuls en la difusió de l’obra de Kavafis a Catalunya, fins al punt que el català és el segon idioma més musicat del poeta, després del grec. El cantant amb arrels a Porrera va vendre aleshores 400.000 còpies d’un disc, en què tota la cara A estava dedicada al tema Viatge a Itaca amb una durada de quinze minuts. La cançó, convertida ràpidament en un símbol del poble català a les acaballes del franquisme, ha mantingut la seva vigència per reivindicar la independència de Catalunya. “Kavafis és un poeta enormement actual, que també ha donat sentit a la realitat lingüística dels Països Catalans, tant en la literatura com en la música. Sense anar més lluny, el músic valencià Elies Monxolí està preparant un nou disc sobre la seva obra, que inclou la participació de Llach”.
Eusebi Ayensa va ser director de l’Institut Cervantes a Atenes del 2007 al 2012. Una etapa professional que va explicar al llibre Un català a Grècia. Una mirada a una història compartida, que va ser Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2021. El moment més especial va ser la col·locació d’una placa en català a l’Acròpolis, l’única que hi ha d’un altre país, dedicada a l’elogi que va fer Pere III al monument l’any 1380, que va considerar-lo «la joia més rica del món, tant, que ni tots els reis cristians junts en podrien fer un de semblant». «Cada cop que vaig a Atenes pujo a veure-la i és una forma de recordar en forma d’elogi l’etapa d’ocupació”, reconeix Ayensa. El ducat d’Atenes va estar sota control de la Corona catalanoaragonesa vuitanta anys durant el segle XIV, un període del qual la memòria popular grega ha perpetuat la fama d’uns invasors almogàvers violents i bruts.
