“Vull; doncs, puc”

Durant els anys de la ja mal anomenada dècada prodigiosa (1995-2005), quan Espanya enlluernava amb el seu creixement del PIB gràcies a l’impuls de la construcció i el consum intern, els béns inassumibles i aspiracionals es convertien en una realitat gràcies a amagar l’import final i traslladar una assequible quota mensual. D’aquesta manera, el miracle venia a través d’una targeta financera o un préstec al propi establiment concedit pràcticament al moment de la compra.

Eren els temps del “vull; doncs, puc”. La crisi financera del 2008 va deixar enrere un model insostenible d’inversió i sobreendeutament privat i ha obert la porta a un nou cicle en què l’enfocament és en l’estalvi. Precisament, el mateix plantejament de la inversió de fa un temps (a partir de quotes mensuals es podien assolir grans objectius) també és aplicable a la inversa, per generar estalvi a nivell individual, més enllà de les pròpies possibilitats.

Una situació molt habitual és anar construint un pla de pensions a partir d’aportacions periòdiques al ritme que pugui assumir els ingressos d’un mateix perquè al cap d’uns anys t’adonis que has generat un estalvi que, si no haguessis planificat, no hauries estat capaç de generar. A banda de l’obligada planificació, hi ha un factor que sovint s’obvia i que té un efecte multiplicador.  Es tracta també d’apalancar-se amb l’estalvi i això vol dir que l’horitzó de l’aportació sigui molt superior a 1 any i permeti aprofitar la rendibilitat que ofereix el deute públic espanyol a 10 anys i 15 anys. Aquesta resistència a mirar més enllà de l’any fa que es deixin en un segon pla productes financers, destinats tradicionalment a la previsió i que ajuden a acumular estalvis d’una manera més fàcil.

Hi ha productes de previsió que permeten al consumidor final beneficiar-se d’uns preus excepcionals

Actualment, la prima de risc que s’aplica al deute públic espanyol fa que sigui possible obtenir rendibilitats anuals properes al 5% sempre que l’horitzó temporal sigui al voltant de 10 anys. Posant un exemple gràfic, si tenim 40 anys i ens preocupa el poder adquisitiu que tindrem en el moment de la jubilació, podem posar-hi 5.000 euros, que, d’aquí a 25 anys, s’hauran convertit en 17.000 euros (haurem multiplicat per 3,4 l’aportació inicial).

És en aquests casos quan s’acostuma a buscar el mirall d’Europa i veure que hi ha una diferencia important. Mentre els europeus destinen el 30% dels seus estalvis a plans de pensions i assegurances d’estalvi, Espanya només ho fa un 15%. Segurament el model econòmic i els hàbits de consum financer expliquen en gran part aquesta diferència. Però també aquestes últimes setmanes, amb l’excusa de la reforma de les pensions, hem sabut que la taxa de substitució de la pensió pública versus el salari professional passarà del 81% al 73%.

Però, tot i la rebaixa, segueix sent un percentatge molt superior i inassumible a mitjà termini si ens comparem a països com Alemanya i França, en què el percentatge de substitució no arriba al 50%. I què passa amb l’altre 50%? Doncs, el consumidor europeu ja s’ha encarregat amb el temps d’acumular un estalvi a llarg termini que, combinat amb la renda pública garanteix el poder adquisitiu més enllà de l’edat laboral. També és qüestió de “vull; doncs, puc”.