Per una aliança mediterrània: És l’hora d’una estratègia conjunta amb el País Valencià i Balears

Amb el nou Govern de la Generalitat presidit per Pere Aragonès i l’imminent indult dels presos polítics, s’ha iniciat una nova fase que deixa enrere el pur frontisme, tot i que l’ala més extrema del conservadorisme espanyol, amb base d’operacions a Madrid, no ho posarà fàcil. Una de les estratègies poc utilitzades fins ara per Catalunya és una major proximitat i coordinació amb l’eix mediterrani, amb el País Valencià i les Illes Balears. Els tres territoris formen l’Euroregió Mediterrània i tenen en comú que pateixen un ofec econòmic provocat pel crònic dèficit fiscal, a més d’un sistema de finançament autonòmic que no ajuda gens.

La Fundació Vincle, dirigida per Jordi Manent, va editar en ple covid-19 el llibre Informe Euromedi, anàlisi de potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, escrit per l’economista Josep Reyner. El treball posa en relleu la necessitat d’una estratègia conjunta de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears. Representen el 30% de la població de l’Estat, el 31% del PIB, el 35% de la producció industrial, el 36% de les exportacions i reben el 51% del turisme estranger.

El president valencià, Ximo Puig, antic i històric alcalde de Morella, al Maestrat, ha denunciat l’actual sistema de finançament autonòmic i ha estat al costat d’un empresariat molt actiu en defensar l’impuls definitiu del Corredor del Mediterrani, en contrast amb el Govern de Torra, focalitzat en una estratègia de bilateralitat amb Madrid.

El treball de la Fundació Nexe defensa una estratègia conjunta per reclamar una visió diferent de l’Estat enfront de la recentralització de Madrid, amb una recuperació de l’etern endarreriment de les infraestructures i una millora del sistema de finançament més just i autònom, que faci possible la transformació del model productiu. I és que els tres territoris aporten el 60% de les transferències interregionals i que serveixen, juntament amb la comunitat de Madrid, per finançar l’estat del benestar de 7 o 8 regions que no tenen capacitat de generar suficients recursos individualment. Es calcula que Catalunya aporta més de 16.000 milions (8,4% del PIB), Balears 3.000 milions (11,5% del PIB) i País Valencià 2.000 milions (6% del PIB).

Amb l’actual model de finançament autonòmic, Catalunya és la tercera comunitat en aportació de recursos per habitant (2.967 euros), però acaba essent la desena en recursos disponibles quan actuen tots els fons redistributius (2.664 euros) i la penúltima si es té en compte el cost del nivell de vida (2.393 euros), com denuncia el grup Economistes pel Benestar. Paradoxalment, el País Basc no només no és aportadora de recursos pel seu règim foral sinó que és una comunitat subsidiada pel càlcul específic del «cupo», xifrat en 5.000 milions d’euros anuals.

L’autor de l’Informe Euromedi és escèptic en una reforma del sistema de finançament actual, com podria ser introduint topalls a les aportacions de les regions més dinàmiques per no perdre competitivitat: «Modificar l’actual model implica perdedors, com serien les regions més beneficiades per les transferències, i això és difícil de trencar-ho». En una visió ortodoxa, les transferències haurien de servir a manera de fons estructurals europeus per transformar les seves economies i també per acceptar diferències de riquesa quan hi ha desviacions de productivitat. En canvi, el sistema actual està concebut per mantenir l’estat del benestar i això ha fet que les disparitats d’ocupació laboral s’hagin mantingut constants els últims 40 anys.

Sense grans canvis a la vista, cal preveure una situació de més asfíxia per a Catalunya i els altres dos territoris mediterranis, amb recursos insuficients per finançar els seus serveis públics. La veritable solució implica modificar el model productiu per no posar en risc la viabilitat de l’estat del benestar. «Cal més activitat de valor afegit, més indústria modernitzada i transformadora, noves tecnologies i ser molt actiu en recerca i desenvolupament, perquè és una mancança més greu que les infraestructures de mobilitat», conclou Reyner.