L’altre efecte de Barcelona 92 va servir per elevar el disseny català a escala internacional

Són els nous temps de Barcelona. El mitjà més ràpid per recórrer els cinc quilòmetres de distància entre L’illa Diagonal i la Plaça de les Glories és la bicicleta (15 minuts), per davant del vehicle (20 minuts) o el transport públic (35 minuts). En un estiu d’aniversari olímpic, tenia ganes de mirar la ciutat des d’una perspectiva diferent i, per això, vaig triar la zona que ara mateix representa la transformació de la capital catalana.

D’entrada, és un autèntic plaer poder creuar bona part de Barcelona pel carril bici sense haver de sortejar cap obstacle, fins ensopegar amb les mateixes obres de les Glòries, en plena reurbanització de la Diagonal per l’alliberament de trànsit, emmarcat en el projecte de la superilla, que abandera el govern local d’Ada Colau. La plaça de les Glòries, una vegada transformada, serà un dels nous espais emblemàtics de la ciutat per la seva ubicació estratègica: la torre Agbar als peus, la Sagrada Família a tocar i amb visibilitat dels principals punts cardinals. Més enllà de l’interès urbanístic, la destinació final era el Museu del Disseny de Barcelona, que recentment va reformular la seva exposició semipermanent d’objectes, on no poden faltar les referències a les Olimpíades del 92.

Barcelona està associada al disseny des de fa gairebé un segle, com ens demostra l’exposició Objectes comuns, històries locals, debats globals. Tot i així, és indubtable que la fita olímpica també va servir per assolir «L’Olimp del disseny», com explica la pròpia mostra: «Al voltant d’aquesta cita es va desenvolupar una intensa mobilització urbanística, econòmica i cultural que va reformular la imatge de la ciutat». El disseny hi es present tant en la transformació dels espais públics amb una implicació clara de l’administració, com en els objectes més representatius. Per això, no pot faltar el Cobi, creat per Javier Mariscal, o el cartell oficial d’Enric Satué. En tractar-se d’una exposició d’objectes, cobra especial protagonisme la torxa olímpica, creada pel dissenyador industrial André Ricard.

Com ens recorda el comissari de l’exposició, Oriol Pibernat, «la idea de fer uns Jocs Olímpics diferents, més creatius i contemporanis, també va arribar a l’encàrrec i la resposta a la torxa olímpica. El seu disseny convida a apreciar-la de tres maneres: com a enginy tecnològic, com a disseny contemporani i com a objecte cerimonial».

Els que vàrem tenir la sort de portar la torxa olímpica entenem perfectament aquesta triple vessant. Més enllà de la dimensió simbòlica, tant el disseny com la part tècnica et deixaven fascinat des del primer moment. El seu creador ja va explicar aleshores que calia trencar amb els dissenys anteriors, que tendien a representar la torxa de l’Estàtua de la Llibertat, per una proposta més contemporània. La seva forma representa un pebeter, feta amb alumini i amb un dipòsit interior de gas per evitar que s’apagués el foc i, alhora, fos el menys contaminant possible per als atletes.

Les Olimpíades cal veure-les també com el descobriment internacional de la creativitat local existent des dels anys vuitanta i la seva posterior projecció, que ha mantingut Barcelona com una de les grans ciutats del disseny. «No és tant una voluntat de mirar al passat, com de contrastar el passat amb el present i rescatar aquesta memòria de les coses, com una memòria actual», resumeix el comissari sobre l’objectiu de l’actual exposició permanent que es revisa i reinterpreta cada 6 o 7 anys. Entre els primers objectes comuns avui convertits en patrimoni de tots hi ha la cadira Austral o BFK, creada el 1938, i que va obtenir una gran popularitat als Estats Units, arran de l’exili de creadors catalans. L’impuls industrial i l’inici de la societat de consum a partir dels anys 60 va portar el disseny cap a l’automoció i els electrodomèstics, amb símbols com la Bultaco Impala i els Minipimer, desenvolupats a Barcelona amb Braun. La sostenibilitat, l’accessibilitat, la cooperació, el retorn a l’artesania i les tecnologies industrials i digitals són algunes de les vies d’interpel·lar al futur del disseny.