La recerca dels fonaments de Joan Margarit

Només obrir la porta del restaurant et topes amb dues botelles de vi: Jove i Roig i agraïment. Desprenen poesia per davant i per darrera. Estem al restaurant Cal Travé de Solivella, un dels indrets on hi ha l’empremta del Joan Margarit poeta i també la de l’arquitecte estructuralista. El poeta català viu més llegit ha publicat  als seus 80 anys  Per tenir casa cal guanyar la guerra, un llibre de records per entendre la seva obra, que no existiria sense el seu univers vital, on la Conca de Barberà juga un paper cabdal.  De fet, el títol del llibre surt del seu poema Primera nit a Forès, on estiueja fa més de quaranta anys.

Joan Margarit de la vellesa en diu senectut, la darrera etapa vital que ell considera igual de nítida que la primera etapa formada per la infància, l’adolescència i la primera joventut. El seu llibre és justament això, una recerca als “fonaments de la persona” i comença abans del seu naixement, amb els seus avis, i acaba l’any 60, quan deixa el seu estimat Tenerife amb 22 anys. És una narració que recull la duresa de la Guerra Civil, la soledat de la seva infantesa combinada amb la por de la postguerra dels seus pares i també la descoberta de la bellesa i de la poesia, com a refugi interior. Per això ell ha estat arquitecte estructuralista , per vèncer la intempèrie física, i poeta, per lluitar contra la intempèrie moral.

Al restaurant Cal Travé de Solivella es pot gaudir del Margarit arquitecte i poeta

“Cal Nosa, can Margarit i cal Panyero tenen històries de pèrdues. I la meva generació inaugura el temps en el qual cap de les tres cases pertany a la nostra família” justifica Margarit perquè la pèrdua és el punt de partida de la seva poesia. Ell neix a Cal Nosa, a Sanaüja (Segarra), la casa de la seva àvia paterna perquè allà vivia amagat el seu pare des de l’estiu del 36 i fins la primavera del 38  per evitar la Guerra Civil. Els primers records d’intempèrie física per part del poeta es remunten a Rubí, on la mare fa de mestra i van a viure després de la guerra. Allà   s’iniciarà amb la mort, quan amb només 5 anys veu morir la seva germana Trini de meningitis en un món que encara no coneixia la penicil·lina.

L’amor és un altre dels eixos de la poesia de Margarit. El poeta s’interroga si no pateix una manca de capacitat d’expressar l’amor i els versos són la seva via per canalitza-la. De la seva mare Trini recorda que “moltes vegades vaig confondre la seva falta de destresa amb desamor. Em va estimar fins al límit sense haver sabut fer-m’ho comprendre”. Ella era filla de La Cala, avui l’Ametlla de Mar, d’on va heretar la duresa i la vitalitat de la gent de l’Ebre. L’estima durant la infància la va posar l’àvia de Sanaüja, la qual  “té una comprensió profunda de l’amor com a  únic lligam profund entre els membres d’una família”. Més endavant quest paper ho jugarà la seva filla Joana, afectada d’una minusvalidesa mental. “A les dues els deuré haver buscat en la meva poesia un equilibri entre amor i intel·ligència”.  A finals del 2002, va publicar-se   Joana, els poemes que Margarit va escriure durant els últims vuit mesos de vida de la seva filla.

La pintura de la seva filla Joana jo no és al local, ara ho presideix el poema Brindis

Durant molts anys, una pintura de la Joana figurava al restaurant Cal Travé, de Solivella. Al matrimoni format per Antoni Sans i Carme Travé, encara al capdavant del negoci  amb la segona generació, va dedicar-los el poema “Nocturn a Solivella”. L’establiment  té com a joia la seva immens foc, on van aconseguir que la brasa  només es noti al plat, gràcies a una reforma dirigida pel Margarit arquitecte estructuralista, una especialitat que va decidir escollir ja a la universitat arran de veure al costat del seu pare, també arquitecte, les inundacions de Terrassa, amb 20 morts.  El poema Brindis comparteix  protagonisme al local, on apareix el Margarit poeta.  Els dos últims regals són els poemes dels vins Jove i Roig (el rostre de perfil de l’etiqueta és el de la Joana) i  agraïment, on fa un reconeixement a la trajectòria  d’un expert viticultor com l’Antoni Sans que amb 12 anys no tenia força per clavar l’arada al terra empesa per una mula: “la intel·ligència convertirà la ràbia en amor”.