La influència del futbol en la construcció social de Barcelona al llarg del segle XX

in ,

Per a un noi de comarques hi ha dos records inesborrables dels tiets de Barcelona: la primera visita al Camp Nou amb només vuit anys i com des del menjador del seu pis es podien veure els partits del Júpiter, l’equip de la Verneda (Nou Barris). Aquestes imatges de fa quaranta anys m’han tornat de cop quan he visitat virtualment l’exposició Barcelona&Futbol, el gran joc social del segle XX organitzada pel Museu Història de Barcelona (MUHBA). Comissariada pels historiadors Xavi Pujadas i Carles Santacana, és la primera mostra en què s’analitza el futbol fora de l’àmbit esportiu i des d’una mirada ampla.

L’exposició es pot visitar físicament, però també virtualment i ofereix un audiovisual i un llibret de sala que analitza la influència del futbol en la construcció social de la ciutat al llarg del segle XX en múltiples àmbits: els usos dels espais públics, la construcció dels barris i les seves identitats, els mitjans de comunicació amb els relats locals i les típiques rivalitats, els hàbits dominicals i la mobilitat, entre d’altres.

Particularment m’ha agradat el reconeixement del paper dels equips de futbol modestos més enllà dels dos grans clubs de la ciutat, com són el Barça i l’Espanyol. Converso amb Carles Santacana, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (UB), on és professor d’Història contemporània, i un dels grans referents en analitzar l’esport i el futbol des del món acadèmic. De fet, Barcelona té un model propi amb dos equips d’elit i un segon grup de clubs de barri, on podríem distingir els dels districtes històrics (l’Europa a Gràcia, Sants, Sant Andreu i Júpiter) i els de la nova perifèria a la Zona Franca, el Carmel i el Besòs. «És una situació molt diferent a Londres, on hi ha sis equips a la Premier i cap d’ells porta el nom de la ciutat», justifica el comissari, que ens porta als anys vint per entendre-ho: «quan s’inicià el professionalisme hi havia tres equips a l’elit, com eren Barça, Espanyol i Europa, el qual pateix una crisi als anys trenta i queda com un equip de barri, com la resta de clubs de la ciutat».

Mentre que el Barça i, en menor mesura, l’Espanyol es consoliden com a marques globals, els clubs modestos han trobat en el futbol formatiu la seva raó de ser. «El seu focus, més enllà de la categoria que ocupa el seu primer equip, és el nombre de jugadors de la base, amb una gran funció formativa i de lleure, que ara s’ha accentuat amb la potenciació del futbol femení, de manera que exerceixen d’entitats socials molt dinàmiques», explica Santacana. En aquest sentit, una de les tesis de l’exposició és la importància del futbol en la construcció dels barris de la nova perifèria als anys 60. «El primer que es construeix és el bar, la parròquia i el camp de futbol, on es creen equips amb escuts amb referències als orígens de la població nouvinguda, amb la qual cosa és un element clarament de cohesió social i de creació d’identitat».

L’exposició recull una fotografia del vallenc Francesc Català-Roca on retrata un partit de futbol al barri de la Teixonera (districte Horta-Guinardó) als anys setanta en un improvitzat camp de futbol de terra enmig dels nous polígons d’habitatges.

La mostra es remunta als orígens del futbol a Barcelona, on va ser introduït al canvi del segle XIX al XX per enginyers i directius anglesos i per industrials catalans que havien estat a l’estranger. Els gimnasos van ser el bressol de la majoria dels primers clubs, tot i que ben aviat va passar de ser un esport de l’elit a un esport popular i als anys vint ja es produeix la conversió en espectacle de masses amb l’ajuda de la premsa. Entre les publicacions del moment destaca el setmanari satíric esportiu Xut! amb el gran dibuixant tarragoní Ricard Opisso. Als anys vuitanta arriba la internacionalització del futbol i en els últims anys hem entrat en una fase de globalització. L’exposició acaba fent-se algunes preguntes per al futur, mirant al passat. «Estem en un moment de canvi i ningú sap on ens durà, ja sigui amb una coexistència de models o cap a un nou escenari», conclou Santacana.