En record d’Albert Canals: un home del Camp

El final de l’estiu ens porta la collita de la majoria dels conreus del Camp de Tarragona, com l’avellana, la vinya, la garrofa i finalment l’oliva. Són setmanes de molta feina, acompanyat del lògic neguit per conèixer la producció aconseguida. Als Garidells ja no hi serà per explicar-nos-ho l’Albert Canals Damunt, que va morir tot just fa tres mesos, a 79 anys. Ell era un pagès de pedra picada, que va treballar la terra des que va tenir raó, al costat del seu pare, i fins que el cos li va permetre, donant pas al seu net Albert. El seu caràcter també el feia un perfecte representant de l’expressió “Gent del Camp, gent del llamp”; és a dir, un tarannà fort, tossut i obstinat, imprescindible per ser pagès d’ofici, al mateix temps que la seva energia també es manifestava quan veia una injustícia o una situació injuriosa, perquè el cor no sap de mentides.

L’Albert Canals també era conegut com el “Faló”. Ell va fer cas omís als cants de sirena de l’arribada de la indústria per seguir la tradició familiar. No es tractava de triar l’ofici, sinó escollir una forma de vida. A més de les finques pròpies repartides per les partides del riu i les Comes, completava les jornades menant propietats d’altres, amb conreus com l’avellana, el préssec, l’oliva i la garrofa. També va participar activament en la renovació de la Séquia de Puigdelfí, per garantir l’aigua a les hortes, prop del Francolí. Encara més decisiva va ser la participació en la Cooperativa de Perafort, pel seu sanejament en moments especialment delicats. L’entrada al mercat comú i el consegüent ensorrament de preus de l’avellana, el van portar a completar el jornal al Col·legi d’Arquitectes, on va exercir de conserge. Ell deia que eren com unes vacances pagades, no pas perquè no tingués feina, sinó perquè ell no havia conegut cap altre treball que el de la terra. A les tardes es retrobava amb el tractor i la seva enyorada terra. Sempre vestit elegantment, també conreava la conversa, on li agradava escoltar més que parlar, i per això les seves paraules eren sempre sabies.

L’Albert va poder morir acompanyat de la seva estimada Trini, sempre al seu costat. El seu llegat és més útil i necessari que mai: el compromís i la perseverança en allò que estimes i l’honestedat com a principi inqüestionable.

(Publicat al Vallenc al 4 de setembre de 2020)