El Joaquim Chancho més minimalista on el color es redueix al blanc i negre

L’Hospitalet de Llobregat té una relació especial amb l’artista Joaquim Chancho (Riudoms, 1943). El 2004 es va fer a la Tecla Sala l’exposició Prospectiva 1973-2003, que també es va veure a la sala d’exposicions Caixa Tarragona de Tarragona, i el 2014 novament el mateix espai va acollir la mostra Dibuixa una línia i segueix-la, al voltant del dibuix. Ara, des del 10 de gener fins al 16 de març, es pot veure En blanc i negre a la galeria Ana Mas Projects, situada en un antic magatzem industrial a la zona de Santa Eulàlia.

La nova exposició és una excel·lent oportunitat per retrobar-se amb l’obra d’un dels pintors sorgits del Camp de Tarragona i que avui acumula una trajectòria més sòlida i singular del panorama català i amb més projecció internacional. Chancho ja ha superat els 75 anys i voreja els 50 anys de treball abstracte. La nova mostra reuneix obres que van des de 1972 i fins a 2017 i permeten rellegir la seva evolució. Juntament amb el vermell, el blanc i el negre són els colors predominants a l’obra de l’artista. “El vermell representa el replà entre el cel i la terra, al mig del blanc i negre”, explicava l’artista el 2004 en una conversa amb la historiadora d’art Teresa Blanch repassant aleshores els seus 30 anys de carrera. “El negre és un color d’introspecció per retornar al buit, que no significa el no-res, sinó que és un estat interior”.

Dues obres de gran format dels anys noranta dominen la sala. És el Chancho més expressiu i que recorda el seu treball de color i que, particularment, em porten sovint a Mark Rothko, un artista del qual admira precisament el seu misticisme i que va tenir en el negre el seu color dominant en la seva darrera etapa. “L’art ha de seduir en primer lloc des dels sentits, per després confrontar-se amb la raó. Per tant, he de creure que l’espectador s’interessa, s’emociona, es planteja interrogants i és crític davant una obra d’art”. La base del llenguatge plàstic de Chancho cal buscar-lo a les seves obres inicials, quan combina les línies horitzontals i verticals i on el color queda reduït al blanc i negre, que enriqueix després amb formes cal·ligràfiques a manera de contrast. “Hi havia la necessitat d’un temps lent de gestació de l’obra, com si hagués d’anar descobrint a poc a poc tot el que passava en el transcurs d’una realització”.

A l’altre extrem cronològic, les últimes obres indiquen el retorn al paper com a suport. De fet a ell li agrada dir que pinta amb els peus i dibuixa amb la mà. El paper és sempre el seu refugi en temps de dubtes, on experimenta. Una mena de laboratori previ a la pintura: “Al quadre s’hi ha d’anar totalment impregnat del coneixement suficient, per no remenar-hi massa estona”.

Fill de pagès, s’inicià en el món artístic a l’Escola d’Art del Centre de Lectura, des d’on va obtenir una beca Pedrol i Rius per estudiar Belles Arts a Barcelona, completat amb una posterior estada a París. Professor titular de la Universitat de Barcelona (UB), d’on acaba sent catedràtic de Dibuix, des del 1992 té un estudi al Pla de Santa Maria enmig de conreus. És el retorn al camp, del qual reconeix la influència dels cicles de la natura: «les coses s’han de fer quan s’han de fer i no quan tu les vols fer».

En una conversa el 2012 amb el jove artista també de Riudoms Roger Caparó, té molt present la figura paterna per reivindicar el treball: «El meu pare no sabia fer una línia recta amb el llapis, però amb la mula feia uns crestalls clavats. És en aquest ordre que em regeixo jo, és un ordre de supervivència més que estètic». És a dir, un treball de rigor, de molt estudi, també influït per la música, on “cada pintor té la seva mètrica encara que pintar pugui semblar molt intuïtiu”.