“Europeïtzar” el negoci bancari
A principis de febrer, en poc més d’una setmana de diferència, totes les entitats financeres publiquen els comptes de resultats. Més enllà de fixar-se en el benefici brut de l’activitat recurrent i la posterior dotació a possibles pèrdues futures per morositat, és interessant comprovar com les entitats financeres gestionen les seves palanques de negoci. L’any 2007 va ser el punt d’inflexió a un període llarg de més de 10 anys de creixement del volum de negoci bancari, dominat pels préstecs promotors i les corresponents hipoteques.
D’aquesta manera es posava fi a una etapa de forta expansió que se sustentava a donar cada cop més préstecs, mentre que la resta de palanques tenien un paper secundari, ja que el marge bàsic o financer (la diferència entre el cost dels dipòsits dels clients i els ingressos dels interessos dels préstecs) creixia a ritmes de dos dígits i podia representar el 80% del negoci.
La indústria financera, que ni bon tros s’olorava la crisi dels anys posteriors, ja va analitzar els anys 2004 i 2005, mitjançant la consultora Deloitte, les millors pràctiques bancàries europees i quines vies d’optimització de negoci hi havia per compensar la previsible caiguda de vendes via el negoci hipotecari. Les receptes que aleshores ja es van recomanar, avui són pràctiques obligades del sector per garantir la rendibilitat del negoci. D’entrada, s’ha retornat a un model de negoci en els préstecs en què domina el marge en lloc del volum, provocat obligatòriament per la recessió de l’economia espanyola i la manca d’accés a finançament a mercats financers d’altres països (interbancari), que en els anys de forta expansió havien substituït la manca d’estalvi privat espanyol. Per tant, els dipòsits dels estalviadors espanyols també es van convertir, de cop, en necessitat imperiosa dels bancs per garantir la liquiditat dels seus balanços, amb la qual cosa va esclatar la coneguda ‘guerra de passiu’, amb més cost per a les entitats. En resum, la font habitual del 80% del negoci, que era el marge financer, passava de tenir creixements anuals del 20% a caigudes superiors al 10%.
I com pot seguir mantenint la rendibilitat del seu negoci la indústria financera? A banda de la internacionalització efectuada pels grans bancs, la solució passa per optimitzar altres ingressos amb molt de recorregut, procedents de productes o serveis que aporten comissions. Si aquesta palanca — coneguda abans com a marge ordinari i ara com a marge de comissions en el compte de resultats d’una entitat financera— havia representat el 20%, en els pròxims anys va camí de representar el 30% i 40% del total d’ingressos, ja que és la partida que pot aportar creixement recurrent i a ritmes superiors al 10% anual. També ho deia Deloitte el 2005: la banca espanyola distribueix productes d’estalvi menys rendibles que la banca europea, la qual dóna molt més protagonisme als fons d’inversió, plans de pensions i assegurances d’estalvi a llarg termini, que al mateix temps també aporten major rendibilitat al client a un menor cost per a les entitats. Per això, les entitats d’aquí tracten ara de diversificar l’estalvi del client amb productes més beneficiosos tant per a ells com per al mateix estalviador.
Els dipòsits dels estalviadors espanyols s’han convertit en necessitat imperiosa per als bancs
I com que hi havia una ‘vaca lletera’, que era la hipoteca, la indústria bancària espanyola tradicionalment no tenia tanta necessitat de rendibilitzar el client com ho ha fet la banca europea. Amb dades del 2003, la banca holandesa tenia una 50% més de capacitat de venda que la banca espanyola en nombre de productes per client (4,6 versus 3,2). Avui això ja és història gràcies a l’impuls, des de les oficines, de la venda de productes menys tradicionals, com les assegurances de risc. També el ‘miracle’ de les hipoteques en el període expansiu va permetre no donar valor a serveis que s’oferien gratuïtament i a d’altres països, senzillament, no es donaven o es cobraven. Espanya és, amb diferència, el país amb més oficines per habitant d’Europa i amb el parc més gran de caixers automàtics i terminals punts de venda en comerços, sense obviar el gran desenvolupament dels canals complementaris, com ara internet o mòbil. Avui la situació obliga a traslladar progressivament part del cost als serveis al client. També en això mirem cap a Europa!
