L’impuls per introduir l’art contemporani a l’Espanya franquista de la mà del Grup Taüll

La polèmica de Sixena ha donat un nou motiu per reivindicar l’espectacular col·lecció permanent d’art romànic que acull el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Les pintures del Monestir de Santa Maria de la localitat aragonesa ocupen la part final d’un itinerari en què el gran protagonista és l’absis de Sant Climent de Taüll. Aquest espai, procedent de la Vall de Boí, és el que van triar set joves i prometedors pintors l’any 1955 per demanar pas a un nou art en un moment en què el franquisme mostrava els primers signes d’obertura. El Museu de Valls acull fins al 28 de setembre l’exposició Grup Taüll, l’avantguarda efímera, que reviu aquest moment de ruptura amb l’art oficial figuratiu i que representa l’inici de brillants trajectòries com la d’Antoni Tàpies, Josep Guinovart i Modest Cuixart.

Barcelona va acollir el 1955 la III Biennal Hispanoamericana d’Art. A diferència de les dues anteriors, el règim franquista va voler marcar distàncies respecte a les iniciatives anteriors i va abraçar per primera vegada l’art contemporani. Feia dos anys de la signatura de l’acord econòmic i militar amb els Estats Units i l’esdeveniment s’havia convertit en una plataforma clau de propaganda cultural de la dictadura. En aquest cas, el nou aliat també va aprofitar per expandir la seva influència amb una exposició paral·lela que va permetre veure per primera vegada a l’Estat obres dels expressionistes abstractes, com Mark Rothko o Jackson Pollock. A Catalunya, un grup de set joves artistes també ho varen entendre com una oportunitat per reivindicar-se i van constituir el Grup Taüll. Amb Antoni Tàpies com un dels grans instigadors, el col·lectiu defensava l’art nou, en al·lusió als corrents abstractes, en contraposició a ‘l’art fals’, com denominaven l’oficialitat del règim. «La majoria d’ells eren joves artistes amb ambició, que no arribaven als trenta anys, que es trobaven davant l’oportunitat de la seva vida», justifica Jordi París, director del Museu de Valls.

Català-Roca va immortalitzar el col·lectiu davant l’absis romànic de Sant Climent

La creació del grup artístic va quedar immortalitzat amb sis fotografies que va realitzar el vallenc Francesc Català-Roca a la secció de romànic del museu de Montjuïc. Era una excel·lent carta de presentació per mostrar-se davant al món com a hereus de Pablo Picasso i Joan Miró, els dos grans artistes abans de la Guerra Civil, que havien mostrat obertament la seva admiració pels frescos medievals. En les obres dels set integrants del Grup Taüll que mostra el Museu de Valls és evident la influència del romànic. «Les pintures de Josep Guinovart i Marc Aleu ensenyen uns ulls ametllats; l’art abstracte d’Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i Modest Cuixart utilitzen unes tonalitats que remeten a les parets de les esglésies; mentre que Jordi Mercadé i Jaume Muxart mostren predilecció per les figures hieràtiques», explica Paris.

Tàpies, amb els primers treballs informalistes, va iniciar una fulgurant trajectòria

El col·lectiu no va tenir més continuïtat més enllà del 1955. Tàpies, amb les seves primeres obres informalistes, va ser un dels triomfadors de la biennal amb el premi de la República de Colòmbia, com a preludi de la seva posterior i fulgurant trajectòria internacional. Català-Roca, mig de broma, deia que la seva fotografia era l’únic que havia perdurat del moviment artístic. Ell és de facto el vuitè integrant i l’exposició inclou fotografies seves de sis dels set membres del Grup Taüll. «Era amic de tots ells i les imatges traslladen una gran complicitat. Ell mai va voler ser fotògraf d’estudi i preferia incloure l’ambient particular de cadascú perquè afegia informació de la persona retratada», resumeix el director del Museu de Valls. Més enllà de la seva obra, Català-Roca va ser el fotògraf de grans artistes, com Miró i Chillida.

Una altra vinculació de l’exposició amb Valls és la presència de Jordi Mercadé, com un dels integrants del Grup Taüll. Fill de l’orfebre i pintor vallenc Jaume Mercadé, va ser un dels primers pintors a conrear l’abstracció després de la Guerra Civil a Catalunya, tot i que després d’una estada a París va decidir fer un canvi d’estil a contracorrent cap a una figuració existencialista.