Els joves, el nou col·lectiu vulnerable
Un dels mites que sovint desmunten els experts en ciències socials és el del somni americà. Els Estats Units és un dels indrets, en què qui neix pobre té més probabilitats que mori pobre. En contraposició, en els països escandinaus, les desigualtats socials són menors perquè l’ascensor funciona. A l’Estat espanyol tot va anar prou bé per a les generacions nascudes entre els anys 50 i 70. Des de la crisi econòmica del 2008 la situació ha empitjorat, de manera que els joves emergeixen com un nou col·lectiu vulnerable, tal com recull el llibre La desigualdad en España, escrit per més d’una trentena d’experts i sota l’empara del laboratori d’idees Future Policy Lab.
Les generacions joves han comprovat que la promesa de ser classe mitjana no funciona
«El problema és que l’ascensor s’ha espatllat i qui ho pateix més són les generacions joves, ja que topen amb un mercat laboral més precari i amb menys treballs mitjans que, agreujat amb els preus de l’habitatge, destrossa les expectatives laborals i de progrés», resumeix Javier Carbonell, un dels editors del llibre i director adjunt del Future Policy Lab. De fet, un dels articles del treball La desigualdad en España defensa que cal reconèixer els joves com un nou grup vulnerable, ja que les persones nascudes en els 2000 (generació Z), són el col·lectiu amb pitjors perspectives econòmiques des dels anys seixanta. «S’ha convertit en un problema estructural perquè la promesa de la classe mitjana ja no funciona. És una crisi de poder adquisitiu, en què tenir una feina ja no et garanteix ni l’accés a l’habitatge ni tenir una vida amb suficient llibertat. És un problema econòmic amb fortes conseqüències en salut mental», afegeix Carbonell.
El 10% més ric concentra el 60% de la riquesa, amb un important component hereditari
La creixent vulnerabilitat dels joves està incrementant també les desigualtats socials a l’Estat espanyol, ja que cada cop hi ha més correlació entre edat i classe social. Una de les principals tesis del llibre és que des de la crisi econòmica del 2008, a partir de l’esclat de la bombolla immobiliària, les diferències entre rics i pobres han tornat a augmentar. Si ho mirem en riquesa, entesa com el total d’actius amb un pes important dels immobles, el 10% més ric té el 60% del total i el 50% més pobre no arriba al 7%, amb unes xifres que estan més a prop dels Estats Units que de l’Europa més desenvolupada dels països nòrdics. Si s’analitza en renda, l’Estat espanyol també és un dels països europeus, juntament amb els de l’Europa de l’Est, amb més diferències entre les llars més riques i les més pobres. El llibre recorda que l’estructura productiva, amb menor pes de la indústria i l’ús de la tecnologia, no ajuda a reduir les desigualtats.
La progressiva concentració de la riquesa s’explica, sobretot, per l’augment del valor dels actius, siguin immobles o productes financers, amb cada cop una menor influència directa dels salaris. S’estima que el 66% d’aquest patrimoni té el seu origen en l’herència familiar, circumstància que dificulta cada cop més la teòrica igualtat d’oportunitats. «Després d’un llarg període de desenvolupament de l’estat del benestar i de més igualtat, estem vivint una etapa de major domini de les elits», argumenta Carbonell. El llibre sosté que la creixent globalització i digitalització ha incrementat les diferències entre la població, amb un repartiment més desigual de l’activitat econòmica entre capital (beneficis empresarials) i treball (salaris).
Un dels riscos de les creixents desigualtats socials és el que el llibre anomena «deserció de les elits», en el sentit que hi hagi una ruptura del compromís de la població més rica amb el bé comú i, en conseqüència, amb el pagament d’impostos. «La clau és que es comparteixin espais, com l’escola i la sanitat, perquè així es genera la solidaritat», defensa Carbonell. Per la seva banda, les classes desafavorides també han renunciat a la mobilització des dels moviments socials. «No confien en la política perquè no millora la seva situació econòmica i quan connecten amb els partits polítics ho fan des dels temes identitaris i culturals», conclou per entendre l’auge del populisme també en les classes socials baixes.
