Més i millor oferta per generar més demanda

“A Espanya més que l’euro, el que realment li tocaria és estar amb la lliura esterlina”. Aquesta afirmació l’he sentit i llegit a nombrosos economistes quan volen simplificar la singularitat de l’economia espanyola respecte els dos grans motors europeus (França i Alemanya), que basen el seu creixement en la indústria i les exportacions. En canvi, Espanya ha confiat gran part el seu dinamisme a la demanda interna (a més de la construcció), com Anglaterra, que també és un dels països que ara més pateix la crisi i que, segons els entesos, també més tard sortirà del túnel de la recessió. Tot i així, passejar-se pels carrers de les seves principals ciutats permet adonar-se que els anglesos són uns mestres de dinamitzar el consum.

Recordo fa tres anys quan s’analitzava el model de negoci de les targetes financeres, que el mirall era Anglaterra. A Espanya, determinades entitats financeres havien aconseguit passar d’un model basat exclusivament en els ingressos per les comissions cobrades als clients (quota de manteniment anual) a un model mixt, on la meitat dels ingressos ja procedien dels interessos generats per les compres pagades a crèdit de manera ajornada. Anglaterra era el referent perquè tot el que guanyaven els bancs amb les targetes era pels interessos, donat que pràcticament tots els pagaments realitzats amb el plàstic es feia a crèdit, com si es tractés d’un préstec de butxaca.

I és que és realment difícil que un ciutadà anglès no quedi atrapat per l’allau de consum en els nombrosos shopping malls (com ells anomenen els centres comercials) que dominen els principals carrers de ciutats angleses com ara Birmingham, Liverpool o Manchester (les dues primeres localitats amb vol directe des de Reus gràcies a Ryanair). Precisament, les tres urbs comparteixen més enllà de la seva llarga tradició i hegemonia futbolística (aquesta temporada cadascuna d’elles tenen, com a mínim, dos equips a la màxima categoria) el fet d’haver viscut en els darrers 30 anys una dura transformació i haver substituït els antics edificis de fàbriques de totxana roja i amb xemeneia per extenses galeries comercials amb amplis vidres i estructures metàl·liques.

Per això, en moments en què l’oferta domina la demanda, els esforços per mantenir viu el consum es fan patents en cada establiment, especialment, en els dedicats a la restauració. La cadena de pizzeries Frankie&Bennys ofereix els dimarts a la nit un 25% de descompte en la despesa de menjar (no s’inclou la beguda). Sopar en un restaurant proper a l’estadi d’Old Trafford del Manchester United és sensiblement més barat si s’hi menja abans de les 7 del vespre, que fer-ho més tard. De fet, en aquest mateix local ja s’anima als seus clients a fer la reserva per al dinar de Nadal o la nit de Cap d’Any, amb unes condicions avantatjoses. I per als amants del vi, en un país on dominen les ampolles franceses, australianes i xilenes i amb presència testimonial d’algun Rioja, també es pot trobar una cadena de restaurants que aquest agost el venia pràcticament a preu de cost sota l’excusa del Wine Festival, o un altre bar on si demanaves més dues copes de 125 mil·lilitres (una ampolla en té 750) et regalen la resta de l’ampolla. D’altra banda, les pizzeries han vist en les festes d’aniversari infantils una manera d’omplir les taules en l’estona morta que hi ha abans de sopar amb les Children Party.

Són només alguns exemples d’un país on s’ha tingut clar que a partir de dinamitzar l’oferta es pot crear i generar demanda. I si no que els ho preguntin als responsables culturals dels primers anys de govern de Tony Blair que, preocupats per la caiguda d’assistència als museus públics, van decantar-se, ja fa alguns anys, per implantar l’entrada gratuïta. Han aconseguit invertir la tendència i consolidar-los com a potents propostes d’oci cultural familiar i allunyar-los de ser un equipament purament turístic. Fins i tot ho ha tingut clar des de fa temps l’església anglicana, on és fàcil trobar en les seves esglésies un corner on poder beure un te o fer un sandvitx i, fins i tot, dedicar espais especials per a tallers infantils. Tots els casos són també apostes clares per garantir la competitivitat dels seus «negocis», on és compleix la regla d’or del win to win, amb la qual tothom surt guanyant.